De la biblioteca al jardí

Nois i noies de menys de 25 anys en una institució centenària

De la biblioteca al jardí

L’Ateneu Barcelonès experimenta un sorprenent rejoveniment gràcies a l’afluència destacada d’estudiants que el redescobreixen com a lloc d’estudi i punt de trobada.

Text: Joan Safont Plumed.

L'Anna estudia Filosofia a la Universitat de Barcelona, té 24 anys i és una sòcia assídua de l'Ateneu Barcelonès. Va arribar-hi de la mà d'un amic, i ha acabat formant part d’una colla que té el Palau Savassona com a lloc de trobada. Principalment hi va a estudiar i a buscar llibres que no troba enlloc, però considera l'entitat, “una microciutat on hi ha espai per tot. Per l'oci i per estudiar”. L'Anna ja té una rutina a la casa, repartida entre la biblioteca, el bar i el jardí.

Tothom sap que l'Ateneu Barcelonès és una institució històrica i que disposa d'un estatge noble al carrer Canuda. Alguns coneixen el seu paper clau en la vida social i literària barcelonina. Però, més dubtes genera l’edat en que hi entren els socis actualment. Josep Pla tenia 22 anys quan, segons explica al Quadern Gris, el “donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès –soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals”. L’escriptor Carles Soldevila estudiava dret i tenia 20 anys quan va accedir-hi, i el periodista Eugeni Xammar explica a les seves memòries que en va ser expulsat arran d'una bretolada.

A la Carla, de 17 anys, li van regalar pel Nadal de fa dos anys la inscripció a un curs d’escriptura de l'Ateneu. “I acabat el curs m’hi vaig quedar”. Al pati, prop de les tortugues i el sortidor, comparteix taula amb en Dani, de 19 anys, estudiant universitari, que, després d’haver assistit a algunes conferències, fa quatre mesos també es va fer soci de l’Ateneu. Es van conèixer a aquí mateix, tot fent un cafè.

Com comenta el President de l'entitat, l'arquitecte Oriol Bohigas, els principals motius que porten els joves a fer-se socis - són en general – l’escola d’escriptura i els descomptes en la quota per a menors de 26 anys. Reconeix que s’ha produït un canvi en l’edat mitjana dels associats quan han entrat a la casa gent de menys edat, “sense tenir cap programa específicament adreçat als joves, sinó que es tracta de joves amb interessos adults”. Bohigas explica que quan el 2003 va accedir a la presidència, no hi havia ningú de jove, però avui ni que sigui mirant les dades de nous socis es comprova aquesta dada, tot i que no existeix una estadística completa sobre els socis de la casa. El president comenta que s’ha plantejat en diferents ocasions si potser a l’Ateneu li caldria programar activitats dirigides al joves, però segons diu “és molt discutible què vol dir activitats dirigides als joves, perquè la cultura admet diferents formes de transmissió, però existeix una cultura per menys de 30 anys i una cultura per menys de 80?”. Potser això, segons el seu parer, es la causa que no es trobin grups estables o homogenis de joves, sinó que aquests es reparteixin segons els seus interessos culturals.

Al bar, un dels llocs més concorreguts, en Toni, veterà cambrer de la casa, confirma l'augment de socis joves que s'ha produït. Creu que donen alegria, però algun inconvenient “Ara que per fi havia aconseguit que ningú poses els peus sobre les tauletes, m'hi hauré de tornar a esforçar”.

El jardí té el cor robat als socis menors de 25. Així ho confirmen l'Ona i la Júlia, de 17 anys, que fa poc més d'un any que són sòcies. S'hi van apuntar sense conèixer la història de l'entitat, i ara quan a classe de literatura catalana els parlen de Pla o Sagarra i la vida de l'Ateneu, els fa molta il·lusió i el senten proper. Quan el jovent baixa al pati a fer una pausa en l’estudi, un cafè o una cigarreta es produeix una convivència peculiar de socis de la tercera edat amb socis adolescents. Tot i el poc contacte que ambdós grups d’edat poden tenir a priori, algunes vegades es produeixen coincidències interessants. Com la Carla i l’Ignacio, soci jubilat, que s’han trobat xerrant, gràcies a la curiositat d’ell, sobre els projectes d’estudi de l’ella.

A prop, un altre soci d’edat, en Joan, es mostra més escèptic. Segons diu, el jovent ha evitat que “l'Ateneu es convertís en un casal d'avis”, fet que “obligarà a canviar l'estatus de l'entitat, que originàriament era com un club anglès amb tots els serveis”. Es mostra satisfet amb els joves, però voldria que s’impliquessin més en la vida de l'entitat. Sinó, diu, “que fan, a banda de l'aspecte decoratiu?”.

El que és evident és que una de les institucions culturals més conegudes i estimades de la ciutat de Barcelona, pren aire i s’endinsa en la nova dècada amb l’entrada d’un nou grup de socis molt joves que reparteixen el seu temps entre l’estudi a la biblioteca i la vida social al jardí, i això que de ben segur que comportarà l’adaptació als temps presents d’una entitat centenària.

Reportatge elaborat per l'assignatura "Reportatge en Premsa".

Virtuosos (Publicat a El Matí Digital)

Una dèbil voluntat persegueix a l’home des de l’origen dels temps. Una dèbil voluntat i una propensió morbosa que el mena cap als petits pecats, cap als vicis més o menys vergonyosos. Alhora, l'home pretén oferir en tot moment una imatge digna, correcte, honorable, tot i que per honor ningú es bati en duel als nostres dies.
Tinc debilitat pels qui són imperfectes, pels qui tenen més clarobscurs a la seva vida i a la seva ànima que no pas passatges bellíssims. M’agraden els que han hagut de demanar moltes vegades perdó, i se n’han penedit, per acabar entonant sempre un “ho sento” per qualsevol cosa. Em trobo bé entre els qui no saben res i s’equivoquen molt. Sempre he desconfiat d’aquells qui tenen una solució per tot i un camí recte davant seu. Fujo dels qui tenen tot clar en aquesta vida.
Generalment els virtuosos amaguen els pitjors pecats, i aquells qui no s’equivoquen mai, les maldats més sinistres. Com som els humans ho saps fins l’Església – Santa i Pecadora alhora com és – que amb el seu caràcter meridional i realista, permet el perdó dels pecats, la reconciliació, l’examen de consciència fins al darrer moment.
I és més, la història ens recorda grans virtuosos de trajectòria sinistra i final tràgic: Girolamo Savonarola o Maximilien de Robespierre. Portaren llur fanatisme i incorruptibilitat fins a la darrera conseqüència, tan fos la foguera o la guillotina, mentre pel camí escamparen la tristesa amb el seu caràcter de salvadors predestinats, fos Déu o la Raó qui els guiés.

Portadors de veritat, incorruptibles, immaculats, dignes, sense dubtes, tots ells pateixen d’una profunda desconeixença de la nostra condició d’éssers carnals, dubitatius, covards, vanitosos i mentiders, capaços del més gran bé i les pitjors malifetes. Res de menys aliè a nosaltres mateixos que les faltes, les foscors, les vergonyes o els vicis. Som humans, i qualsevol cosa que creem mai deixarà d’estar tocada per les nostres virtuts i defectes. També la cultura. I la política, és clar.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital.

Conèixer el país (article publicat a Valors)

Catalunya té més de 7 milions d’habitants repartits en més de 900 municipis, alhora dividits en 41 comarques, en un territori més aviat petit, limitat per una serralada, un riu i el mar. En aquest petit espai hi tenim – gairebé – de tot. Vora mar tenim platges, cales, deltes, golfs, illes, poblets mariners i ports de pescadors. A muntanya hi tenim valls, rierols, estanys, glaceres, pics i santuaris. Ciutats i poblets animen el centre del país i s’entrellacen en camins, carreteres i vies ràpides.

A tots ens ha passat d’ésser fora i qualsevol carreró o paisatge recordar-nos Catalunya. Potser la semblança és ínfima, potser la similitud només hi és en la nostra ment, un xic pertorbada per la nostàlgia, però segur que al final acabem enyorant-nos, i pensant com n’és de bonic el nostre país! I de nou, fem examen de consciència i, si som sincers, reconeixem que ens queda molt per conèixer a casa nostra.

Quants pobles encara no hem visitat mai! Quants racons només coneixem per imatges? Quants monestirs mai hem trepitjat i a quins castells mai no hem arribat? I no es tracta de les postals habituals del nostre petit país. No parlem de la muntanya de Montserrat o les cases de l’Onyar de Girona, ni l’amfiteatre romà de Tarragona o la Seu Vella de Lleida. Parlo més aviat, de vinyes, de camps de blat, de masies, de carrers de Barcelona.

Descobrir el teu país és com sucar un pinzell molt usat en una paleta plena de colors barrejats. Mai no el coneixerem amb l’ordre d’una guia de viatge ni amb les explicacions rebudes en una excursió turística Potser serà per qüestions de feina, darrera d’amics, per anar-hi a fer un bon dinar, però no serem aliens als records, els sentiments, les simpaties o les vivències que hi associem. Terrassa serà aquell amic de la universitat. Girona, les fires de Sant Narcís. Puigcerdà un viatge quan érem petits. I Catalunya, un país per conèixer, amb plaer.

Publicat originalment al número de febrer de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida"

Dinamitats

Enceto una setmana de certa tranquil·litat. Gairebé diria de rutina. Una vida social exagerada requereix una assossegament purgatiu. Vull endegar la setmana amb calma. Amb la calma que no s’intueix en la vida política catalana.

Una vegada més l’antropofàgia política que impera al país ha dinamitat un projecte que havia fet bandera de l’esperança. Encara coïa l’espectacle de les darreres consultes, amb retrets i punyalades de tota mena i avui hem assistit a la carnisseria dins de Reagrupament.

No en formo part però els conec. Tenen un missatge clar i atractiu: independència i regeneració democràtica. Ras i curt, sense complexitats ni circumloquis. Generaven unes expectatives elevades, menors que els seus desitjos, però eren observats de ben a prop per la resta de partits nacionalistes. Es deia que podien fer forat. Avui, acaben de batre un rècord nacional. Han estat, després d'Esquerra, els més ràpids de passar de la il·lusió a la frustració, amb el mèrit de no haver participat en unes eleccions.

Potser tot plegat ens ve a demostrar que fer política és molt més complicat del que sembla, i que quan la intransigència impera en un programa i en una actuació sempre hi ha el perill que l’acabi devorant. Així doncs, per més romàntics i amants de l’estètica que siguem els catalans,és evident que només amb il·lusió i lírica no s’uneixen i es fan treballar en un projecte comú tants tarannàs amarats de tots els caràcters de la nostra humanitat: ira, supèrbia, vanitat, ...

Tocant de peus a terra, no deixa de ser curiós, però, que si el projecte de RCat (en aquests moments a l’UCI) havia de dinamitar el sistema actual - com fa anys havien de desaparèixer alguns partits fruit de l’embranzida d’altres de més ambiciosos – el panorama avui sembla més estable que mai pels partits tradicionals. Alhora, si uns dels objectius del moviment era evitar un tercer tripartit, ara per ara no hi ha res perdut. Tot i que a Reagrupament li costi aixecar-se d’aquesta trompada sempre hi haurà vies directes i segures per assolir-lo. I aquí és on Artur Mas ha de jugar les seves cartes.

Com a detall, en el cas particular de Laporta, la seva indecisió a l’hora d’escollir candidatura, a hores d’ara, potser té premi.

Naixement

Vaig néixer tal dia com avui, un 26 de gener, de fa 26 anys entre els carrers Casanova i Villaroel de Barcelona, a l’Hospital Clínic i Provincial, més aviat cap al tard. La Transició s’havia esllanguit, Felipe González consumia el seu segon any de govern enmig de conflictes laborals i l’URSS encara tenia un peu a mig món.

Tot i l’assenyalat del dia, el meu paper aquell dia de 1984 va ser molt minso. La veritable protagonista d’aquell dijous va ser la meva mare. Havia sortit de comptes ja feia dies, i jo em resistia tossudament a néixer. El part va durar hores, i finalment vaig treure el cap a les onze tocades de la nit. Noctàmbul per una nit. La nit del meu naixement.

Cal dir que – literalment - em van haver de treure d’allà dins, doncs m’hi devia trobar la mar de bé. Com he dit, la que va viure i patir el meu naixement va ser la meva mare, que per aquelles dates tenia vint-i-set anys. Un més dels que avui celebro. El meu pare – tres anys més jove – a l’edat que tinc ara, ja s’havia fet un fart de portar-me a coll.

Allà a l’Hospital, esperant-me hi tenia el meu pare – que, evidentment, va immortalitzar el moment – i les meves dues àvies.. No sé com va anar el fet de posar-me el nom de Joan. Abans de veure la llum, els meus pares no sabien si seria un nen o una nena, i tenien alguns noms triats. Vaig ser nen, i Joan em va escaure. Aviat vaig conèixer, també, els meus avis, l’Alfonso – que de seguida va decidir que seria soci del Barça – i en Francisco, de qui en vaig ser el primer nét.

L'estilet de la sinceritat

He sentit moltes vegades gent que es va vantava de ser – sobre totes les coses – una persona sincera. Persones així consideren que el valor principal en qualsevol relació, tan sigui familiar o d’amistat,de parella o fins professional, és dir sempre la veritat. En principi no em sembla malament. Ara bé, també penso que molt sovint aquesta sinceritat està sobrevalorada. És a dir, no em serveix de res pensar que aquell amic em dirà exactament el que pensa de mi, les intencions que ha tingut o les estratègies que teixeix, si en tota la seva actuació no hi ha gota de lleialtat. Gràcies, però no vull saber la teva absurda veritat si aquesta se m’ha de clavar com un estilet. Perquè cal saber la veritat , si no té un fons de compromís amb l’altre, si es tracta d’una traïció dolorosa, si està construïda sobre mil mentides, si no és més que un punyal amenaçant?

Prefereixo oblidar que no se m'ha estat lleial. La lleialtat l’he estimada sempre com un valor important a la vida, perquè no puc comprendre la traïció. Per això no em crec la sinceritat buida, el parlar per parlar, la tranquil•litat de la confessió farisaica. He de dir que estimo el perdó, atorgar-lo i necessitar-lo, i ben sovint el persegueixo quan reconec una falta. Però no podem desvirtuar-lo amb les nostres petites traïcions quotidianes. Ens cal i el donem sempre que és necessari, però no volem explicacions amb pels i senyals d’aquells qui estant orgullosos de ser com són i mai creuen fer res de dolent, sinó l’honrada lleialtat dels imperfectes, dels qui s’equivoquen, dels temorosos de la veritat.

La sinceritat, si no és lleial, és falsejada, té trampa, no serveix per res. Si no es que qui l’executa en realitat vol clavar-la fins l’ànima, emmetzinant-nos amb bona consciència.

La novel·la dels alegres anys 20

Qui era Jay Gatsby? Era, com deien, un espai alemany durant la I Guerra Mundial? Un nebot del Kàiser? Era potser un contrabandista d’alcohol? Tots s’ho preguntaven mentre acudien en massa a les sumptuoses festes que organitzava a la seva residència de West Egg, a les afores de Nova York. Allà, en aquella mansió, hi havia tot el luxe que un convidat podia esperar, tot el plaer que es pogués processar. Tot i això, sempre queda un pòsit d’insatisfacció, de tristesa, de desànim en l’amfitrió, que semblava organitzar aquestes vetllades amb un objectiu inacomplert.

Retrat d’una època i d’una forma de viure-la, Francis Scott Fitzgerald traça uns individus desvagats, de festa en festa, i de temps en temps. La generació que ha passat la Guerra Mundial, i viu l’avui com si no hi hagués demà (I quin demà els espera!). Rics no immunes a cap pecat humà ni a perdre’s pel camí, nois i noies massa viscuts per fascinar-se, massa joves per no ser ingenus. De tots ells, potser només Nick Carraway ens és presentat com un home prou generós com per buscar una complicitat amb Gatsby – o potser d’alguna manera, deixar-se utilitzar per ell, en aquesta història d’amor plena de cotxes, d’alcohol, de nits, de jazz..

Fitzgerald, amb una vida digna dels seus “Gatsbies”, va acomplir amb El Gran Gatsby una de les més famoses obres de la generació perduda... aquella generació que va passar per tots els estadis d’aquesta novel·la: el luxe, l’alegria, la melangia, la desesperació i la tragèdia.

El Gran Gatsby. Francis Scott FITZGERALD. Ed. 62. Les millors obres de la literatura universal.